JUNY:

Dites populars:

Fins el deu de juny, no et treguis roba i et descordis el puny.

Si plou a primers de junt el temps és lluny.

Diu el juny al jornaler: “ja dormiràs pel gener”.

Per Sant Joan garbes al camp i per sant Pere les garbes a l’era.

Al juny, la falç al puny.

Qui de la muntanya se vol enamorar, per Sant Joan hi té d'anar.

Feines als camps i els horts:

Comença el temps de recol·lecció de cereals, principalment d’ordi.

Amb sort i si el temps acompanya segarem les primeres pastures per fer farratges per quant arribi el fred.

Temporada alta en els horts: traurem males herbes, rasclarem les patates i al cap de poc les cavarem, acabarem de plantar els últims carbassons, cogombres, tomates, albergínies, etc…

Per sant Joan es recullen les herbes remeieres i per fer la ratafia i altres licors.

Podem anar a buscar: moixernons, xicoires i coscois.

Bestiar:

S’acaba d’esquilar les ultimes ovelles.

Es el mes de pujar el bestiar a les pastures de muntanya.

Abans caldrà microxipar el poltres. Arreglar esquelles i esquellots i comprovar que tots els animals estan en perfecta estat de salut.

La vida quotidiana:

Remenant per Internet e trobat aquest bonic article que em permeto copiar sobre la transhumància cap a roja.

Uff, mama. Que no arribarem mai a la vall de les pastures verdes? –diu el pollí a l’euga que, de tant en tant, l’empeny amorosament amb el musell perquè no s’aturi i segueixi muntanya amunt.





Pel nounat pollí tot és nou, és la primera vegada que el menen cap a la muntanya de Rojà. De fet, deu ser la primera caminada que fa el nostre jove protagonista. Ara, després d’aturar-se a veure l’aigua del torrent de la Font de Fra Joan, el camí s’enfila fort cap al coll de Pal. El pollí no es queixa, però està cansat. I es que puja de Molló!

És dissabte al matí i el ramader i la seva filla porten tres eugues i un parell de pollins cap a les pastures del Conflent que els foren reconegudes per les Actes del Tractat dels Pirineus. Aquell Tractat que, l’any 1659, cloïa la Guerra dels Segadors i deixava molts pobles i ciutats sota el governament del Regne de França, va mantenir les tradicionals pastures del municipi ripollès.

Arribem al coll de Pal, a les envistes de la Font del Tec i de les màgiques esquerdes de Rojà, i el ramader i la pubilla que menen els cavalls s’aturen a fer un mos.

- Ja n’és hora – pensa el pollí, tot ajaçant-se a l’herba d’aquest coll.

La gran transhumància del bestiar de Molló es va fer el dimarts, dos dies després de Sant Joan. Però el nostre protagonista encara era a la panxa de sa mare i van haver de retardar la sortida. Gràcies a aquesta feta, me’ls he trobat amldant per recuperar el ramat. El nostre protagonista, com a molt, té quatre dies! No és estrany, doncs, que, en aturar la marxa, s’ajagui a terra i amagui el cap en l’ombra d’una roca propera. La mare, l’euga, no es mou del seu costat, amb el cap alt, amatent a qualsevol senyal de perill.

De cop, baixen tres “corre-camins” per la banda del Roca Colom i van directe als cavalls. Dos d’ells ja se separen del grupet. El pollí ja s’aixeca. El pastor no renega, però pren el llaç i s’apropa als cavalls que s’allunyen i lliga al cap del grup. Un lligat, tots el segueixen.

Els “excursionistes” parlen amb el pastor i aquest, que demostra més senderi que els nouvinguts, els respon amablement a les seves preguntes. No paga la pena emprenyar-se, la molèstia ja és feta. Els “esportistes” ja enfilen el camí del Costabona. El perill s’alleuja.

Passat l’ensurt, el pollí té gana i mama de sa mare que l’acull dolçament. És hora de fer camí, rodejar la capçalera del Tec sense perdre alçada i prendre la porta de la muntanya de Rojà. Quina meravella!

- Mama, mama. Goita quants cavalls! – diu el pollí aixecant el cap per veure aquell bé de Déu de bestiar a la plana llunyana.

A la vall hi ha molts veïns de Molló. Se senten crits i xiulets i renills de cavalls a la carrera. Els esquellots dels èquids ressonen per tota la vall i jo, me’ls miro embadalit, assegut en una roca d’aquesta màgica carena.

Una nova vida, la primera visita a la muntanya de Rojà, als pasturatges que els ramaders de Molló serven des de temps immemorials.

A valgut la pena fer la caminada fins aquestes estribacions. De ben segur que, aquest estiu, tornaré a donar una volta per aquests verals i, des de la distància, intentaré escatir el nou amic que em va ensenyar camins de transhumància, que em va mostrar el sabor de la muntanya, que em va fer veure la veritable natura de les pastures i d’un Pirineu sense fronteres, un Pirineu de germans.
__________________________________________________________